La història d’en Bonjan

Fa molts i molts anys, quan encara existien els dinosaures verds com els dracs, grans com les balenes blaves i ferotges com els lleons, vivia dalt d’una muntanya molt i molt alta, un diplodocus que s’anomenava Bonjan. En Bonjan vivia amb la seva dona dins una cova molt i molt gran il·luminada pel sol. En Bonjan estava molt i molt contenta perquè havia de ser pare! Feia uns dies que la seva dona, la Diplodona, havia post 9 ous grans com una televisió. Us ho imagineu?

Cada dia, de bon matí, quan sonava el despertador, en Bonjan s’aixecava, es netejava la cara, esmorzava un bon plat de fulles d’arbre per agafar forces i es rentava les dents. Després, feia el llit i es vestia amb la seva millor roba per anar a passejar amb el seu amic Malaolor. S’ho passaven tant i tant bé prenent el sol i parlant de les seves coses! I al migdia, tornava a casa seva a dinar i a preparar l’habitació pels dinosaures petits que havien de néixer!

Un dia, però, quan va tornar a casa…va trobar la Diplodona plorant! Algú els havia robat els ous! Qui podia ser? El pobre Bonjan i la pobra Diplodona estaven desesperats! I així és que varen telefonar en Malaolor, per demanar-li ajuda. Quan en Malaolor va arribar, tots tres varen anar al bosc, a buscar el lladre dels ous.

I van trobar un mamut:

-          Hola mamut! No has pas vist nou ous grossos com…

-          No, jo no. Pregunteu-li a la tortuga gegant, que potser ho sabrà.

I caminant, caminant, varen trobar a la tortuga:

-          Tortuga, no has pas vist nou ous grossos com…

-          No, jo no. Pregunteu-li a la serp que potser ho sabrà.

I caminant, caminant, varen la serp enroscada a la branca d’un arbre:

-          Hola serp! No has pas vist nou ous grossos com…

-          No, jo no. Pregunteu-li al gegant, que potser ho sabrà.

-          A quin gegant?

Aquell gegant que hi ha dalt del castell de la muntanya Pedragran!

En Bonjan, la Diplodona i en Malaolor, corrent amb les seves grans potes, van arribar de seguida a la muntanya. I allà dalt varen veure un castell! I ells sí que varen espiar per la finestra i varen veure el gegant, que era alt com un Sant Pau, agafant els ous! Sí, els seus ous! I es volia fer una truita!

-          I ara, què farem? – va dir en Bonjan.

-          No patiu! – va dir en Malaolor, que sempre tenia idees de bomber – Això té solució!

I decidit va caminar cap a la porta del castell.

-          Ding, dong!

I els tres amics varen sentir un soroll tant i tant fort que, tot i que eren dinosaures, es van espantar! Eren les passes del gegant, que anava a obrir la porta i deia:

-          Qui truca a aquestes hores? Qui em molesta? Amb la gana que tinc, que estava apunt de dinar!

I de seguida que el gegant va obrir la porta, en Malaolor, que per això tenia aquest nom, es va girar d’esquena, es va ajupir i…de dins el seu cul va començar a sortir fum! Fum de color verd, groc, vermell i taronja! Aquell pet feia tanta pudor que el gegant es va desmaiar! Sí, sí, es va desmaiar! I en Bonjan i la Diplodona van poder entrar i recuperar els seus ous, que estaven a punt d’anar dins la paella per a convertir-se en una truita!!! Quan els varen tenir, varen sortir corrents del castell, abans que el gegant es despertés, i van córrer  cap a casa seva amb el seu amic Malaolor, que tant els havia ajudat! I quan van ser, de nou, a la cova, sabeu què va passar? Que amb l’escalfor dels fogons del castell, dels ous en varen sortir els nou dinosaures petits! I en Bonjan i la Diplodona varen estar molt contents! I si ningú l’ha revifat, el gegant encara està desmaiat davant de casa seva, i no s’ha tornat a aixecar!

I conte contat, ja s’ha acabat!